Tweet

XAVI MARTÍ / MARTORELL Just després que els membres de dues entitats martorellenques que estaven entre el públic fessin ús del seu torn d´exposició de demandes, Arqué va sol·licitar a l´alcalde, per tercer cop consecutiu, fer ús de la paraula per contestar als ciutadans. Salvador Esteve, finalment, va accedir-hi i va dir a Arqué que parlés des de la zona reservada al públic. El regidor socialista es va aixecar de la seva cadira i va dir a l´alcalde: «ets un dictador». Esteve, dret al costat de la seva cadira, li va contestar: «i tu un gilipolles».

L´escena entre els dos representants polítics va ser el colofó d´un ple que es va centrar en els temes econòmics i que es va allargar quasi sis hores. Els motius de l´enfrontament es van generar durant el torn reservat a les preguntes dels ciutadans. El col·lectiu de Martorell Noies i Xics de les Barraquetes va preguntar al govern sobre la situació actual de les obres de l´Ateneu de la ciutat, sobre la seva futura utilitat i sobre la política de l´actual consistori quant a equipaments per a joves.

La pregunta del grup ciutadà va rebre la resposta del regidor d´Urbanisme, Xavier Fonollosa (CiU), i del de Joventut, Albert Fernández (CiU).

Després de les intervencions dels convergents, durant les quals es va acusar l´anterior govern del PSC del retard en les obres de l´Ateneu, Arqué va sol·licitar a Esteve poder replicar, i aquest li va denegar la paraula tot argumentant que «és el torn de les preguntes del públic i vostè no té la paraula».

Cançó
[@more@]
Adrià Arqué, en declaracions posteriors a aquest diari, ha manifestat que «la situació que es va viure durant el ple té molta transcendència, ja que estem veient que Martorell és una dictadura» i que «l´alcalde, amb la seva actitud, no va respectar la normativa de les sessions plenàries, ja que les preguntes dels ciutadans les poden contestar tots els regidors electes del municipi, no només els que formen el govern».

Per la seva banda, des del departament de premsa de l´Ajuntament no s´ha volgut fer «cap comentari» de la situació viscuda durant el ple de dilluns. Arqué també ha indicat que «jo vaig demanar la paraula per explicar la gestió vers l´Ateneu de l´anterior govern i no me la van donar ni com a regidor ni com a ciutadà».

Discrepàncies sobre el projecte de l´Ateneu


El regidor d´Urbanisme, en la resposta a la pregunta feta per Noies i Xics de les Barraquetes durant el ple, va argumentar que el retard en les obres de l´Ateneu, que segons el termini d´execució ja haurien d´estar acabades, es va produir perquè el PSC, quan governava, «va modificar aspectes del projecte inicial» que van haver de ser recuperats després pel govern actual. Fonollosa va dir que el PSC «va canviar l´escenari de lloc» i va fer «que s´entrés al recinte per la zona del bar i no directament des del carrer».

Adrià Arqué, en declaracions a aquest diari, ha manifestat que «quan vaig demanar dret a rèplica, el que volia dir és que el retard es va produir perquè primer el PSC va haver d´aconseguir que els socis de l´Ateneu entreguessin la propietat a l´Ajuntament». Arqué també ha afirmat que «el projecte inicial en cap cas no era executiu» i que «el PSC no va canviar l´escenari de lloc».

www.regio7.cat

Tweet

La jornada de treball ha sigut tradicionalment un
dels cavalls de batalla més importants per als treballadors i
treballadores. No en va, de la distribució d’aquesta en depèn el poder
disposar de temps per a realitzar altres tasques (descans, lleure,
etc.) que són del tot necessàries per al desenvolupament i la salut de
les persones.

Aquesta
lluita per la consecució d’una jornada laboral justa comença
paral·lelament a la Revolució Industrial (cap a mitjans del s.XVIII),
un moment històric,  on s’assenyala com el naixement de la classe
treballadora, tal i com avui la percebem. Aquesta és una Revolució
Industrial que es desenvolupa principalment a Anglaterra i Catalunya i
és en aquest dos punts geogràfics on els treballadors s’enfronten a la
necessitat de reclamar uns mínims. Només cal recordar que, durant
aquestes primeres dècades, les jornades laborals podien arribar
perfectament a les 16 hores diàries per a tots els treballadors (homes,
dones i nens), les condicions laborals eren deplorables, existien uns
salaris de misèria per als homes (les dones i nens encara pitjor),
sense cap prestació, la situació higiènica a les empreses i el ritme de
treball provocaven malalties congènites difícils de curar, etc. L’únic
que existia era la misèria entre la classe treballadora.               
   

És
en aquest context que la necessitat d’articular un front per garantir
un mínim per viure fa aparèixer unes precàries organitzacions obreres,
principalment a Anglaterra. Una primerenca Union Trade del tèxtil
s’articulava com a caixa de resistència per poder fer front a
situacions difícils i amb demandes tan bàsiques com la regulació del
treball infantil, un salari que pogués fer superar l’extrema misèria i
la possibilitat d’una reducció de la jornada laboral.

[@more@]

No és fins gairebé un segle després, i en consonància amb la segona
Revolució Industrial, que el component de la lluita per una jornada
laboral justa agafa protagonisme. Una organització obrera més estesa i
més experimentada fa que tinguin major repercussió les demandes dels
treballadors, essent una de les dates més emblemàtiques la manifestació
del 1r de maig de Chicago de l’any 1886.

Les
dècades posteriors vénen marcada per fortes lluites, pistolerisme,
repressió, exili, il·legalitzacions, assassinats, etc., quan la classe
treballadora veu el seu primer gran triomf en la revolució russa.
Aquestes millores tan dins les fronteres russes com fora vénen donades
per la por que produeix als arcaics estats europeus l’extensió de la
revolució de les classes populars en els seus territoris. Així, estats
com l’Alemanya de Bismarck comencen a tirar endavant millores laborals
i socials, entre elles en la jornada laboral. Paral·lelament,
s’aconsegueix el reconeixement internacional de la jornada laboral de 8
hores. 

Saltant
de puntetes el convuls període que va significa la primera meitat del
XX per la seva complexitat i ritme de canvis frenètics, ens trobem en
l’any 1951, on es firma el Tractat de París, l’embrió del que
actualment coneixement com Unió Europea.

Destaquem
aquest Tractat comercial ja que es a partir del qual es desenvolupa
tota la construcció europea. Una Unió que el seu objectiu és
exclusivament econòmic, raó per la qual es pot anar entenent el seu
posterior desenvolupament i quin és el pes dels drets social.

Dos
punts d’inflexió marquen i condicionen als catalans i catalanes: un és
l’ingrés de l’Estat espanyol l’any 1986 (l’Estat francès n’és un dels
fundadors) i l’altre és el Tractat de Maastrich de 1992, que significa
el punt d’inflexió en el procés constructiu. Allí és on es comencen a
compartir les competències en matèries com el mercat interior, la
política econòmica i monetària, treball, política social, cohesió, medi
ambient, transport, seguretat, justícia, etc. 

L’articulació
de la Unió Europea des del Tractat de 1951 ha estat llarga i complexa,
i més encara per aquelles parts que no han pogut participar-hi:
treballadors/res i nacions sense estat. Any rere any hi ha hagut
multitud de Tractats, Cartes, Convenis, adhesions i desercions que han
portat a al situació actual.

L’objectiu
que alguns veien amb l’Estat del Benestar Europeu s’ha esfumat, al
mateix ritme que aquesta unió supraestatal s’ha anat dotant de més
poder. No ens ha d’estranyar, ja que els que han portar el timó són les
classes dirigents estatals, que han vist amb molt bons ulls la manca de
control dels ciutadans, permetent l’estructuració d’aquest monstre, en
el sentit de potencial econòmic, però sense deixar de ser una figura de
cartró pedra que al seu interior no s’ha anat bastint de cap Estat del
Benestar comú.     

Esquemàticament, la cronologia de l’evolució en la jornada laboral ha estat:

(Internacional) segle XVIII:  als inicis de la Industrialització es treballaven 12, 14 i 16 hores diàries sense descans setmanal.

(Estat francès)1843: es prohibeix el treball dels menors de 8 anys.

(Internacional) 1870:
jornada laboral al voltant de 64 hores per als obrers de la indústria
manufacturera i superior a les 70 hores en el cas dels treballadors i
treballadores del sector terciari.

(Internacional) 1886: es comença a evidenciar la demanda de la jornada laboral de 8 hores; manifestació del 1r de maig de Chicago.

(Estat espanyol) 1904:el 3 de març, Llei que permet el descans dominical.

(Internacional) 1917: s’aconsegueix el reconeixement de la jornada laboral de 8 hores diàries  .

(Estat espanyol) 1919:
el 3 d’abril, gràcies en part a la vaga de la Canadenca, s’estableix la
jornada màxima legal de 48 hores setmanals (de dilluns a dissabte) a
tots els treballs, excepte els treballadors agrícoles.

(Internacional) 1935: el 22 de juny, l’Organització Internacional del Treball (OIT) estableix la jornada de 40 hores setmanals, que no fou ratificada per l’Estat espanyol (període de pre-guerra).

(Estat espanyol) 1938: 9 de març, el règim franquista tira enrera les millores laborals aconseguides, a través del "Fuero del Trabajo". En l’àmbit de la jornada laboral, adopta l’ambigüitat, com "…El gobierno limitará convenientemente la duración de la jornada para que no sea excesiva…  " per ampliar-la.

(Internacional) 1948: Declaració Universal dels Drets Humans, on recollia " … el
dret a un treball digne, a una remuneració equitativa i satisfactòria,
a la protecció contra la desocupació, al descans lliure i a una jornada
laboral raonable…"

(Europa) 1951:
18 d’abril, se signa l’embrió de la Unió Europea, el Tractat de París,
on s’hi conforma la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA); entre
els estats firmants s’hi troba l’Estat francès.

(Europa) 1961:
el 18 d’octubre, a la ciutat de Torí, es firma la Carta Social Europea,
que reconeix formalment alguns drets laborals i socials. Pel que fa
referència a la jornada laboral, cita que cal fixar una raonable
duració diària i setmanal de les hores de treball, reduint
progressivament la setmana laboral en la mesura que ho permeti
l’augment de la productivitat i altres factors i s’hi estableix la
necessitat de concedir vacances anuals pagades de dues setmanes (mínim)
i un descans setmanal que coincideixi amb el dia de descans per
tradició i usos del país. L’Estat espanyol ratifica la Carta poc
després.

(Estat espanyol) 1980:
mes de març, l’Estatut dels Treballadors redueix la jornada fins a 42
hores setmanals per als treballadors a jornada contínua i a 43 hores
per al de jornada partida.

(Estat francès) 1982: es redueix la setmana laboral de 40 a 39 hores i incrementant el període de vacances retribuïdes a 5 setmanes.

(Estat espanyol) 1983:
es modifica l’Estatut dels Treballadors i es redueix la jornada màxima
a 40 hores setmanals i amb el mínim de 30 dies de vacances.

(Europa) 1986: gener, entrada de l’Estat espanyol a la Comunitat Europea.

(Europa) 1989:
es firma la Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals dels
Treballadors. Pel que fa a la jornada laboral, és molt ambigua, i cita
que "la realització del mercat interior ha de conduir a una millora de
les condicions de vida i de treball dels treballadors a la Comunitat
Europea. Aquest procés s’efectuarà mitjançant l’aproximació, per la via
del progrés, de les esmentades condicions, en particular en el que
respecta a la duració i distribució del temps de treball…".
Igualment, s’hi cita que cal reduir les hores de treball dels menors i
que els treballadors tenen dret al descans setmanal i a vacances anuals
pagades, tot i que la duració d’aquestes variaran segons "el progrés".
Tot plegat, molt ambigu.

(Europa) 1993: Directiva Europea sobre el temps de treball que estableix la jornada laboral setmanal en 48 hores .

(Europa) 1997: el 2 d’octubre de 1997, es firma Tractat d’Amsterdam, on s’hi afegeixen noves disposicions sobre política social i ocupació.

(Estat francès) 1998: es fixa la jornada laboral en 35 hores setmanal.

(Europa) 2003:
el 4 de novembre, Directiva relativa a determinats aspectes de
l’ordenació del temps de treball, que pretén clarificar l’anterior,
continuant fixant la jornada setmanal de treball en 48 hores, incloses
les hores extres. 

(Europa) 2004:
el 22 de setembre, la Comissió Europea va proposar la revisió de la
Directiva Europea sobre el temps de treball de 1993. Aquesta proposta
indicava que "els estats membres podran adaptar mesures a escala
nacional per a regular els acords individual de no aplicació del temps
màxim setmanal de 48h".

(Estat francès) 2007:
amb Sarkozy al capdavant, es tira endavant la llei que liberalitza les
hores extres, aconseguint d’aquesta manera esquivar el llindar de la
jornada laboral de les 35 hores setmanals.

(Europa) 2008:
el mes de juny, el consell de ministres de la UE aprova una nova
Directiva d’Organització del temps de treball, eliminant el llindar de
48 hores de jornada laboral setmanal i transformant-lo en 65 hores,
comptant les hores de guàrdia. El Parlament Europeu l’ha de ratificar.

(Estat francès) 2008:
el mes de juliol, s’acaba definitivament amb la jornada laboral de 35
hores setmanals, amb l’únic topall de les 48 hores europees. Igualment,
es permet treballar fins a 282 dies l’any.

Per l’Espai Jove de la Intersindical-CSC.

Tweet

Si hom vol estar obert al món ha d’escoltar clàssics del rock internacional, cançons com el Born in the USA del Bruce Springsteen i desar al calaix cançons tancades i excloents com el Jo sóc Català del Biel Majoral…que no estem sols al món! On s’és vist que que alguns volguessin dur aquesta cançó a la Fira de Frankfurt…sort que ho van impedir.

Teniu raó, el segle XXI hi és per reivindicar causes universals i en defensa dels drets humans. És una vergonya que la Xina hagi fet unes Olímpiades, mentre empresonava tibetans i tibetanes. Tot demòcrata hauria de sortir al carrer a cridar amb totes les forces Free Tibet. Aquestes són lluites serioses i importants…comparar això amb el que va passar a Barcelona l’any 1992, també coincidint amb les olímpiades que es van celebrar en aquesta ciutat tant cool, on es va detenir quatre peluts catalans és esperpèntic.

[@more@]Tenim la gran sort de viure en un territori on sovint ens visiten o viuen entre nosaltres grans mestres de la universalitat musical i artística com en Carlinhos Brown o el Profeta Manu Chao…Sort d’ells la veritat, que ens animen les festes majors i que permeten que Barcelona com a capital de la zona sigui coneguda com un indret guai i multicultural. Us imagineu unes festes majors on el caps de cartell fossin Al-Mayurqa o Al Tall. Mare meva quina imatge més provinciana i cateta que donaríem al món.

Precisament per això, estic fent un esforç. L’altre dia uns amics em van convèncer per fer capoeira, una expressió cultural afrobrasilenya originada al Brasil. Menys mal que m’ho varen dir, ja que per un moment vaig estar a punt de cometre el greu error d’apuntar-me a sardanes. Sort del meus amics, ja que si m’hagués apuntat a ballar en rotllana a ritme de tenora, ara no seria res més que un catalanet ranci.

L’altre dia, anant a fer un beure vaig sentir un grup de puta mare, crec que es deien quelcom semblant a Chambao. Vaig flipar amb la capacitat de fer mestissatge agafant l’essència del flamenc i adaptant-hi noves músiques. Va ser un descobriment impressionant, res comparable amb aquell grup valencià que sempre està amb la puta gralla…

M’hi he esforçat molt i he arribat a la conclusió que sóc un ciutadà del món. Reivindicar seleccions catalanes és una estupidesa política. Ho vaig veure clar amb l’Eurocopa de futbol. El canal cuatro em va fer veure que la Selecció Espanyola i els seus seguidors no es movien per qüestions polítiques ni nacionals…allò era sols esport, com ha de ser.

Per això, amics i amigues, he decidit fer un pas important. He tret l’estelada de l’habitació i hi he posat la bandera d’Etiòpia.

Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat.     
Joan Salvat-Papasseit o Bob Marley?

Pàgines Enrera

Tweet

 

Cançó

Tweet

El
Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples d’un
nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de
superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies
intolerants basades en la superioritat racial com ara el nazisme i
l’apartheid. Totes dues inciatives són exemple d’un nacionalisme
exterminacionista que no dubta a subvertir i manipular els valors
democràtics per tal de justificar els seus objectius. El que pretenen
és mantenir una injusta i ominosa diferència entre llengües superiors i
llengues inferiors, i justificar sense contrició democràtica el dret de
les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per ells
considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de
vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició
-encara!- dels detestables drets de conquesta.

És
miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística que
fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic
irrenunciable conservar el nostre català com a llengua pròpia i única
als Països Catalans, per a la qual cosa invoquem el mateix dret que
tenen, posem per cas, un parisenc a viure íntegrament en francès a
París o un sevillà o un madrileny a viure en espanyol en els seus
respectius territoris, sense haver de patir interferències ni
imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar
suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto i de
l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant
acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals.
Els intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles
declaracions contra el català són més aviat mentalitats torbades per
rancis deliris de superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la
tergiversació de la realitat, i per això avantatjats deixebles de les
doctrines manipuladores del nazi Goebbels, han donat proves
irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.

I
val a dir ja estem farts. Farts de tantes i tantes lleis que han fet i
fan contra el català. Farts que hagen mensypreat tantes persones que
foren empresonades, torturades i assassinades per defensar el dret a
existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia
en català puga ser considerat delicte. Farts d’intel·lectuals
pseudodemocràtics al servei de la mentida.

Nosaltres,
ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans, defensem el nostre dret
irrenunciable a viure en català sense haver de demanar permisos, sense
haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes de
segona categoria, i menys encara haver de ser titllats
d’antidemocràtics per voler-ho i defensar-ho.

No
caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol
reconegen la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No
ens calen declaracions hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i
construït sobre la destrucció i l’extermini dels altres pobles, perquè
som conscients que aquesta intenció anorreadora forma part intrínseca
de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns dels seus
intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.

Pel dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins espanyols i francesos.

Tweet

Tweet

Bona cançó!

Un himne per no guanyar
per no vèncer mai fent la guerra
que malmena tota raó que ens pugui fer lluitar…
Deixa’m doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Només som si vosaltres sou vida,
sols tenim si podem compartir-la.
Que de res no ens val
la vida en la mort,
la pau en la por…
Deixeu-me així doncs cantar…

Un himne que sigui un prec
pels infants que han de perdonar-nos
i salvar-nos. Per les dones que ens han d’infantar
un futur de pau
un demà on no calgui guanyar.
No som res si no som amb vosaltres,…
que no som si no sou amb nosaltres
Hem d’aprendre l’espai
difícil i fràgil de l nostre conviure
on puguem tots cantar
un himne per no guanyar…

Un himne que sigui un cant
on es mesclin totes les llengües
que ens permeten el so màgic del mot estimar.
Deixa’m doncs cantar
aquest himne per no guanyar.
Diferents en la pell i en la parla,
ens feu rics quan no sou com nosaltres.
Ens donem lo divers
compartim lo distint
i volem l’univers per conviure un destí.
Un himne per dir ben alt:
No ens cal ni volem guanyar…

Tweet

Tweet

Parlava del veïnat de Torà que, malgrat era conscient de la injustícia que queia sobre els joves de la vila, preferia amargar-se rera les finestres de les seves cases, tot espiant els qui es manifestaven demanat justícia i llibertat per als tres de Torà. Vilalta s’hi va referir com a rates que s’amagaven en la covardia i la por, en lloc de donar la cara.

La història es torna a repetir. Quants catalans i catalanes es tornaran a quedar tancats a casa, amagats i temerosos, bo i veient com en Francesc Argemí de Terrassa és tancat a la presó, es porta a terme l’aberració del transvasament, o a Martorell, per fer localisme, va ensorrant-se tot el patrimoni històric com si de castells a la platja es tractés.

Què voleu que us digui, em repugna que cada dia més el nostre país estigui farcit d’una massa de gent acrítica i anestesiada que no sap més que posar l’altra galta després de cada mastegot. O que prefereixi mirar rera la finestra de casa com es riuen de nosaltres o com se’ns menysprea com a poble.

Ves per on, a mi cada cop que una d’aquestes coses passen, em bull la sang sentint que, malgrat que ens sentim dir que a mesura que ens fem grans ens anirem estovant i acomodant, aquest conte no me l’acabo de creure i no queda més remei que anar trempant i injectant una mica de mala llet a aquest poble que ens han tornat tan covard.

Tweet